22/3/09

Terres de vi i cava, IMPRESIONANT

Cronica de una marxa cicloturista de llarga distancia.
Terres de vi i cava
Diumenge, dia 22 de maig, 4 de la matinada, quant la majoria de gent encara estan de festa, un servidor s'ha llevat a aquesta hora tan bonica. Estava nervios, el dia avans tothom em va recomenar que no surtis amb bici, pero és que quant tanta gent et truca per dirte si vols sortir al final ho acaves fent. Surto sense esmorzar, habitual en mi, i dos companys del CC Montgri ja m'esperaven amb les bicis carregades ala furgoneta, i despres de anar a buscar a 2 companys de l'Impuls Medes Bike i a un altre del CC Montgri, hem posat rum cap a Vilafranca del Penedes, mes de 2 hores de cotxe i un munt de temps per pensar, dormir o matar l'estona com sigui.
Hem arrinat a Vilafranca al voltan de les 7 del matí, i ja hi havia bon embient per allà, i els meus companys i jo hem anat a buscar els dorsals al pavellò, numero 28, ala mai havia tingut un dorsal tan baix.
Hem anat a esmorzar, i despres a canviarnos que a les 8 era la sortida.
A la linia de sortida estava molt i molt nerviós, els 145 km em passaen una vegada i una altre perl meu cap. Me posat força endavant a la sortida i despres de passar per la linea de meta i activarse el xip que et dona l'organització, ha començat la prova.
He sortit llençat, estil caixa girona per mirar de posarme al grup capdavanter, i aquest ha sigut el meu gran error, i al cap de 20 km, nomes 20 km i despres de aguantar un ritme infernal de 40-42 km/h, he anat sedint fins a trobar el grup del CCMontgri i el de l'impuls que anaven tots junts, allà hem decidit anar junts fins al final.
I anaven seguint al grup be, pero mica en mica el recurregut era un trencacames, no hi havia ni un sol planer, tot pujades, repetxons i baixades, i jo que no en tinc ni ideea de baixar, i els companys del club sempre m'esperaven.
Un cop aven pujat l'alt de les Ventoses, en el km 61, hem decidit no aturarnos al primer avituallament. Sense saver que el proxim era en el km 106. Un altre error, he acabt el menjar, l'aigua i ho estava passant francament malament, l'alt de la Torreta en el km 98 casi em mata definitivament pero gracies als bons companys d'avui he pogut seguir fins a Mas Gassons al km 106 a on hi havia un avituallament. Alla he menjat tot el que he pogut i he emplenat els vidons d'aigual.
I despres venia l'ultim port i el mes deur, Alt de la Llacuna que feia cim al km 114, des d'aqui fins a Vilafranca tot era vaixada. He aprepat força en aquest port, perque havia menjat i em sentia bé, pero al final, a la baixada una altre vegada un altre cop he tornat a perdre el grup i fins que le pogut tornar a enganxar al km 133 a la zona de Guardiola de Font-rubi.
4 repetxons i fins arribar a l'unic planer de la prova, la recta que feia poc mes de 300 m de la linia de meta. Hem entrat tots els companys junts.
Al arribar he llençat la bici i me ajegut a terra rendit per el gran esfors i l'alegria que portyava a dins.
Anar a recollir els diplomes i dinar i cap a casa.
Rutometre.
Vilafranca - Les Cabanyes-Guardiola - Alt de font rubi - Sant Marti Sarroca - La bleda - La Muscarola - Cunilleres - Sant Jaume dels dolmens - Alt de les Ventoses - Aiguaviva - Coll D'arca - La Joncosa - Mirador del Pendes - Rodonyà - Santes Creus - Pobles - Alt de la Torreta - Bonany - Valldosera - Mas Gossons - La Llacuna - Alt de la Llacuna - Llambardes - Alt Font Rubi - Guardiola - Les Cabanyes i Vilafranca.
Resultats de la prova. Personals
143 km i 2.135 metres de desnivell, he quedat classificat el 365 de aproximadament 700 participants. Amb un temps de 5 hores 27 minuts i 10 segons. Per ser la primera marxa cicloturista que faig i la segona sortida amb la bici de carretera no esta malament.
Nomes vui explicar una anecdota, pujant l'alt de la llacuna he passat a un noi que s'ha posat a cridar i em deia, calr amb aquesta bici fins i tot jo pujo mes rapid. Despres ell m'ha atrapat a la baixada i m'ha proposat un intercanbi de bicis en el moment d'arribar, i jo li he respos sencillament NO.
Moltes gracies a tots.
El rei de les escales.
PD. Quant tingui fotos les penjo i tambe les de la nova Giant. Ah i des d'aqui donar anims a un gran company que dema es sotmeterà a una petita operació pero que tots sabem que quant torni no el podrem atrapar. Gracies Agustí i fins a Remences.

17/3/09

Fotos de Cassà








13/3/09

Reflexions....

Por que la bici y no el balón? ¿Por que ciclismo? Mucha gente me lo pregunta, cuando un sábado a las 12 de la noche tienes que marcharte para casa mientras toda la gente se va de fiesta y te preguntan: ¿Por que te vas? Mañana entreno, mañana corro…

¿Y TU A QUE JUEGAS? ¿?¿?¿? Yo juego a la bici, soy ciclista.

Las respuestas se ven en la cara del que pregunta, muchos expresan admiración, otros se quedan de cruces, otros se ríen.

La bicicleta es ese cacharro que todo el mundo uso alguna vez, por el que tienes predilección cuando eres pequeño, es ese deporte tan duro extenuante que te hace perder la consciencia, capaz de ponerte el corazón a 200 Pulsaciones, capaz de hacerte vomitar sangre. Un deporte tan duro, como desesperante, en el que hay que ser paciente y tener sangre fria, además de tener cabeza, no solo son piernas, donde la cabeza hace falta no solo para aguantar el casco sino para hacerte ver una escapada que te lleve al triunfo, la que te hace ver los ver los bajones y puntos débiles del contrario mientras bajas por una cuesta de barro a 50 por hora.

Un deporte que es un estilo de vida, una forma de vida, el deporte de mas orgullo personal, donde solo y repito SOLO el propio esfuerzo de tu cuerpo te hace ser capaz de recorrer km y km, donde cada entrenamiento es una superación personal, donde cada día que montas cargas el saco con una anécdota nueva, un deporte que te hace brillar, llegar a lo mas alto, a ti solo, donde por mucho equipo que tengas no eres nadie sino eres bueno, sino tienes clase, sino tienes raza, sino tienes huevos.

Un deporte donde hay que echarle muchos huevos, donde hay que ser de otra pasta, para ser ciclista no vale cualquiera. Nadie se levanta un Domingo nevando a las 6 de la mañana para ir a una carrera a 400 km de tu casa. Un deporte tan duro, que las caídas son parte de nuestro oficio, donde las clavículas, puntos de sutura, rodazuras y rodillas maltrechas son el pan de cada día, es el amor por el deporte, por la bici, por el sacrificio y el sufrimiento el que te hace caerte un domingo. Por no hablar del dolor que te hace el sillín con el paso de las horas, o cuando se te duermen las manos por tenerlas en la misma postura, o simplemente tener ganas de mear y no parar en horas por no perder el grupo. Es un sacrificio tal que te hace tocar el cielo, con colinas de 1700 metros, con caminos que solo 3 mas conocen, con pendientes del 21% en las que ni un coche sube, pero un hombre/mujer y su sacrificio y pundonor le hace aguantar y aguantar hasta el borde del infarto, cuando el sabor a sangre llega a la boca, cuando solo piensas ’soy el mejor’ ’soy el mejor’ ‘Lo voy a lograr, vamos, vamos vamos’.

Es ese deporte que hace emocionar a cualquiera, cuando ganas una carrera, cuando subes el puerto mas alto, el puerto mas duro, cuando entrenas con 0 grados y vuelves para tu casa congelad@ enter@, cuando te vas a 1000 km de casa a competir, cuando corres 5 carreras en una semana, cuando te caes, cuando te haces daño, cuando en otros deportes una simple sobrecarga es 1 mes de baja y en el ciclismo corres hasta con una luxación de hombro, cuando la gente te grita, cuando das espectáculo, cuando te apoyan, cuando te caes y te vuelves a levantar, cuando rompes la bici y pillas otra para seguir sufriendo, cuando le echas mas cojones que nadie, cuando tienes una ilusión, cuando cada día que montas en bici mas orgulloso te sientes, cuando te hace crecer como persona, cuando te hace madurar, la bicicleta te lo ha dado todo, te ha echo ver los problemas y solucionarlos de otra manera.

Eres de otra pasta, eres ciclista. Te da igual el reconocimiento, la prensa, las medallas y el dinero, tu solo quieres carreteras, caminos, monte, barro, un par de amigos y nuestras bicicletas. Hay que ser muy hombre/mujer, para bajar a 100 km/h. por una carrera granizando, dejando de lado que solo te separan de suelo 2 ruedas de 28 ‘ tan estrechas como una moneda de 1€. Por todo eso, porque te sientes orgulloso de llevar un maillot con unos colores, de representar a tu region/pais alla por donde vas, porque todos aquellos que osan a montarse en una bicicleta, sean amateurs, sean un dominguero o sean profesionales, merecen mi admiracion, porque cuando montas en bici y subes una cuesta ya te dan ganas de ir para casa, porque ya piensas ‘esto no es para mi ‘ ‘yo para eso no valgo’ …pero ahí se ve quien vale y quien no, quien tira la toalla y se va para casa al sofa o quien aguanta, sufre y sigue y sigue y sigue aunque tu pulsometro diga PARA tu sigues y sigues…porque???

Porque eres ciclista, porque el único rival eres tu mismo, porque lo seras hasta la muerte, porque eres un deportista de los pies a la cabeza, porque eres un sufridor nato y te mereces un OLE OLE Y OLE PORQUE TIENES COJONES¡¡¡¡¡¡.

2/3/09

No es or tot el que brilla

By, rocho999.

Perqué se que molts, com jo, hos heu sentit identificats en aquest video. Per la meva part no hi ha res mes a dir, tot queda molt clar en el video.

Canviant de tema, finalment no es va anar a Sant Hilari, pero no passa res, el meu equip i jo serem presents a la primera curça del trofeu Caixa Girona que es disputarà a Cassa de la Selva el dia 15 de maig del 2009.

Fins aviat.